Me libero

Modo de vida. Una utopia. Un deseo. Sacárselo de la cabeza para ponerlo en papel. Dejarlo escrito para que permanezca tranquilo, a fuera. De todas formas, ahora mismo, solo es una cuerda atada al cuello que no te permite avanzar. Un lastre. Una oscuridad ante el momento de vida. Una nube de polvo que enturbia las relaciones y la acción cotidiana.


Sobre la carne, sobre la muerte del inocente. Bien, creo que podría romperle la cabeza a algo vivo, cortar el cuello por donde late el corazón, quizás sentir el liquido caliente en las manos. Lo miraría a los ojos y me(le) diría: esto es así, así es la vida, siempre ha sido así. Apartaría al hijo de la madre y me bebería su leche. Si, la legítima, la leche que le pertenece por naturaleza. Esos pechos no estarían allí si no fuera por el, y tampoco estarían llenos. Pero, a nosotros nos da igual. Porque la leche viene del tetrabrik. Donde está la diferencia entre la leche animal y la vegetal? Son embalajes con nombres distintos. El sabor tampoco es el mismo. Pero, la leche viene del tetrabrik. No matamos al cachorro. Solo abrimos el tetrabrik. No cortamos el cuello. Solo cocinamos el filete. Creo que podría. Pero, no quiero. Quizás, si he tenido la suerte de nacer siendo un ser humano inteligente sea para pensar (no me refiero a pensar excusas, a intentar vencer al otro argumentalmente, me refiero a ser sincero y sensible). Para sublimar aquello que me caracteriza como ser humano, para empatizar. Y si hemos perdido la empatia? Y si no podemos mirarlo a los ojos y ver en su alma? Todavía nos queda como ultimo recurso nuestra inteligencia.

Me'n desfaig

Manera de viure. Una utopia. Un desig. Treure's allò del cap per posar-ho al paper. Deixar-ho escrit per què resti un temps tranquil, a fora. De totes maneres, ara mateix, només es tracta d'una corda lligada al coll que no et deixa avançar. Un lastre. Una negror, fosca reprimida, davant el moment de viure. Un núvol de pols que enterbola les relacions i l'acció quotidiana. De totes totes: una merda.

Sobre la carn, sobre la mort de l'innocent. Bé, crec que podria esbardellar-li el cap a alguna cosa viva, tallar el coll per allà on batega, potser notar el fluid calent a les mans. El miraria als ulls i em(li) diria: això és així, és la vida, sempre s'ha fet així. Apartaria el fill de la mare i em veuria la seva llet. Sí, la legítima, la llet que li pertany per naturalesa. Aquells pits no estarien allí si no fos per ell, i tampoc estarien plens. Però, a nosaltres ens es indiferent. Perquè la llet ve del bric. On és la diferència entre la llet animal i la vegetal? Embalatges amb noms diferents. El gust no és el mateix. Però, la llet ve del bric. No matem el cadell. Només obrim el bric. No tallem el coll. Només cuinem el tall. Crec que podria. Però, no vull. Potser, si he tingut la sort de néixer sent un ésser intel·ligent sigui per pensar (no hem refereixo a pensar excuses, a fer-se una palla egòtica argumental per vèncer l'altre, hem refereixo a ser sincer). Per sublimar allò que em caracteritza com a ésser humà, per empatitzar. Però, si hem perdut l'empatia, si no podem mirar-lo als ulls i veure l'altre, encara ens queda la intel·ligència.

Per exemple: som capaços de calcular molt fàcilment;