Me'n desfaig

Manera de viure. Una utopia. Un desig. Treure's allò del cap per posar-ho al paper. Deixar-ho escrit per què resti un temps tranquil, a fora. De totes maneres, ara mateix, només es tracta d'una corda lligada al coll que no et deixa avançar. Un lastre. Una negror, fosca reprimida, davant el moment de viure. Un núvol de pols que enterbola les relacions i l'acció quotidiana. De totes totes: una merda.

Sobre la carn, sobre la mort de l'innocent. Bé, crec que podria esbardellar-li el cap a alguna cosa viva, tallar el coll per allà on batega, potser notar el fluid calent a les mans. El miraria als ulls i em(li) diria: això és així, és la vida, sempre s'ha fet així. Apartaria el fill de la mare i em veuria la seva llet. Sí, la legítima, la llet que li pertany per naturalesa. Aquells pits no estarien allí si no fos per ell, i tampoc estarien plens. Però, a nosaltres ens es indiferent. Perquè la llet ve del bric. On és la diferència entre la llet animal i la vegetal? Embalatges amb noms diferents. El gust no és el mateix. Però, la llet ve del bric. No matem el cadell. Només obrim el bric. No tallem el coll. Només cuinem el tall. Crec que podria. Però, no vull. Potser, si he tingut la sort de néixer sent un ésser intel·ligent sigui per pensar (no hem refereixo a pensar excuses, a fer-se una palla egòtica argumental per vèncer l'altre, hem refereixo a ser sincer). Per sublimar allò que em caracteritza com a ésser humà, per empatitzar. Però, si hem perdut l'empatia, si no podem mirar-lo als ulls i veure l'altre, encara ens queda la intel·ligència.

Per exemple: som capaços de calcular molt fàcilment;


 "Para "producir" 1 kg. de carne de vaca se necesitan entre 7 y 16 kilos de cereales o de soja." i "Según la Comisión de la Organización Naciones Unidas sobre Desarrollo Sostenible, para producir 100 gramos de carne se utilizan unos siete mil litros de agua." http://www.taringa.net/posts/ecologia/12620901/Carne-Hambre.html

1 kg de cadaver = 7-16 kg gra i 70000 l aigua.

1kg de cereal = 2000 l d'aigua.

* Sobre la superficie del terreno necesario para producir un kilo de carne se podrían cosechar, en el mismo plazo de tiempo, 200 kilos de tomates o 160 kilos de papas.
 
"Hay mucha comida. No está llegando a los estómagos humanos. De los 2.130 millones de toneladas que probablemente se van a consumir este año, solamente 1.010 millones, según la Organización para la Agricultura y la Alimentación de las Naciones Unidas, alimentarán a personas… Pero hay una razón más grande para el hambre global, que está atrayendo menos atención solamente porque ha estado allí mucho tiempo. Mientras que 100 millones de toneladas de comida serán desviadas este año para alimentar coches, 760 millones de toneladas serán arrebatadas de las bocas de los humanos para alimentar animales, que podrían cubrir el déficit de comida a nivel mundial 14 veces. Si te preocupa el hambre, come menos carne." Monbiot, George. "The Pleasures of the Flesh". The Guardian, 15th April 2008." http://www.taringa.net/posts/ecologia/12620901/Carne-Hambre.html

Sento també que relativitzar l'assassinat per suplir un desig egòtic "el menjar carn", per l'olor de rostit, pel gust de greix desfent-se a la boca, per sentir-se un home que és capaç de matar... Ens fa perdre la humanitat. Ens fa perdre allò que ens fa abraçar els nostres éssers estimats. Als nostres fills, la nostra mare. Ens fa perdre l'arma més poderosa que tenim a dins nostre. Sincerament, matar per gust, ens fa tenir una existència més miserable. Ens fa estimar una mica menys els nostres. La insensibilitat que es requereix es veu reflectida en tots els actes de la nostra vida. Alimentar-se de cadàvers no és un acte banal. Mai ho ha estat. Que durant tota la història de la humanitat s'hagi dut a terme una pràctica tan obscura no significa que ens haguem de conformar amb ella. I molt menys que no la puguem canviar. De fet, tal com avança el Moby Dick social és possible que aquest canvi sigui una obligació futura. Mentre diguem "carn" amb la mateixa naturalitat que diem "verdures" no hi haurà res que s'assembli a la pau. Perquè pau no significa que estem tranquils mentre ningú no ens posi un ganivet al coll. O que tenim un temps per descansar entre l'ultima ganivetada i la següent. Sinó, que estem tranquils ara i sempre perquè ja no hi ha ganivets. I els pocs que queden no s'han de netejar de sang. Sempre estan nets. Les pistoles s'han florit i els uniformes són un record tràgic com les càmeres de gas. I ja no hi ha camps de concentració (tant d'animals com persones).

I més enllà...

L'ésser humà pot esdevenir un deu vivent. Pot co-crear amb la natura l'Edén. Pot reescriure la seva pròpia història com a un deu benigne. Ajudar a les altres espècies a evolucionar. Podem caminar amb ells, junts, cap a un món de somni. Cuidar i vetllar pels nostres germans; els animals. Esborrar tot vestigi d'inferioritat i sentir-se gran perquè cada acció realitzada tingui un sentit. Un sentit relacionat amb tot el que és bo, amb caminar junts cap a l'harmonia. I tot serà bo. I el nostre objectiu serà que tot sigui bo. I si en aquesta reflexió concloem que les nostres accions fan mal (tecnologia, ciència, política, alimentació, etc. ) a qualsevol dels nostres germans o a nosaltres mateixos no tindrem por de canviar-ho, de dir prou, perquè, allò que guanyarem no té límits. I l'amor i la vida brollaran de totes les fonts. La nostra existència serà el paradís. Recordarem amb nostàlgia l'infern que havíem viscut. Oblidarem les sagrades escriptures que ens limiten a viure, que inconscientment ens impedeixen elaborar pensaments com aquest. Tenen bones intencions però estan limitades. No necessitem estudiar textos sinó escriure la història del paradís. I trencarem totes les barreres, totes les cadenes i ens donarem les mans per seguir endavant. Per afrontar la responsabilitat de la nostra nova llibertat.